El Comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS) ha publicat l’informe “Sistema integrat de prestacions socials a Catalunya: diagnòstic i recomanacions“. El sistema mobilitza més de 2.000 milions d’euros en 49 ajuts, però no arriba a tothom qui hi té dret: a Catalunya, segons les estimacions de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) que recull l’informe, no sol·liciten l’ingrés mínim vital (IMV) el 64% de les llars que hi tenen dret, ni el complement d’ajuda per a la infància (CAPI) el 78%. La resposta és un sistema que comparteixi dades i criteris i que surti a trobar les persones.
Tot descansa en la interoperabilitat, i l’informe és explícit: el servei Via Oberta de l’AOC ha de ser el punt de partida, perquè construir una infraestructura paral·lela seria un error estratègic. Resoldre-ho una vegada per a tothom és la manera de garantir que un ajuntament petit tingui les mateixes dades i garanties que una diputació.
Gairebé dos terços de les llars amb dret a l’IMV no el cobren
L’informe mesura la distància entre el dret i el cobrament amb el non take-up: les persones que compleixen els requisits d’una prestació i no la sol·liciten. A Catalunya és del 64% a l’IMV i del 78% al CAPI, davant del 18% de la renda garantida de ciutadania (RGC). Aplicat als perceptors del desembre de 2025, vol dir unes 127.500 llars potencialment elegibles per a l’IMV, de les quals en cobraven 43.364. Els autors ho presenten com un càlcul orientatiu.
L’arquitectura hi pesa. L’RGC, l’IMV i la dependència defineixen de manera diferent la unitat de convivència, i els ens locals hi afegeixen una quarta definició: una mateixa família pot ser elegible per a una prestació i no per a una altra que busca el mateix mínim vital.
Una finestreta única només funciona si les dades circulen entre administracions
L’informe distingeix cinc nivells d’integració, des d’harmonitzar criteris fins a fusionar prestacions. Compartir dades i obrir una porta d’entrada comuna no altera els drets reconeguts i es pot començar, sense canvi legislatiu, en els procediments que ja tenen base jurídica pròpia. El primer pas és el formulari concatenat IMV-RGC, actiu des de l’1 d’octubre. Perquè no es quedi en un formulari, cal el principi d’una sola vegada, que l’article 14 del Reglament (UE) 2018/1724 ja fonamenta: avui una persona aporta dades equivalents en processos independents d’RGC, IMV i ajuts d’urgència municipals.
Via Oberta com a columna vertebral
L’informe fa de Via Oberta la infraestructura d’interoperabilitat de les administracions catalanes, el punt de partida del sistema: una infraestructura paral·lela duplicaria inversió, manteniment i risc de discrepàncies entre fonts. Via Oberta ja permet consultar l’AEAT, la Seguretat Social, el SEPE, el cadastre i l’INE, i dona accés a prop de 900 fonts autèntiques, però s’usa al voltant del 20% del seu òptim.
En concret, demana dues actuacions que no requereixen cap llei: ampliar les fonts amb el Registre de Fiances, el Registre Civil informatitzat i la matrícula escolar, i establir una governança tècnica compartida entre l’AOC, el wSocial del Departament de Drets Socials i Inclusió i els ens locals. Per a un servei social d’un ajuntament petit vol dir consultar la dada en lloc de demanar el document, i dedicar el temps recuperat a atendre.
Estandarditzar per reutilitzar: publicar el resultat, no refer el càlcul
La capacitat econòmica es calcula de nou per a cada prestació. L’informe no proposa unificar-ne els criteris, que exigiria un canvi normatiu, sinó publicar-ne el resultat a Via Oberta com a dada interoperable, amb traçabilitat de qui l’ha calculat i amb quin criteri, i amb caducitat regulada. Cal abans acordar els paràmetres i fer una avaluació d’impacte en protecció de dades supervisada per l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Per a un ajuntament vol dir no recalcular la capacitat econòmica d’una família que una altra administració ja ha calculat.
L’informe hi suma un catàleg únic i obligatori de prestacions dels tres nivells i, a mitjà termini, una ontologia comuna perquè les normes descriguin els seus criteris d’elegibilitat en un format llegible per màquina. Amb una garantia: la clàusula de no-regressivitat, perquè la integració no faci que ningú cobri menys.
Ajuts proactius amb base legal, no amb consentiment
L’informe tracta el consentiment com el coll d’ampolla invisible. En moltes comprovacions de l’IMV i l’RGC la consulta de dades ja té base jurídica pròpia. El problema és identificar proactivament persones potencialment elegibles que encara no han iniciat cap procediment: demanar-los el consentiment explícit impedeix justament actuar abans que entrin en contacte amb el sistema.
L’informe no proposa construir el sistema proactiu sobre un consentiment ampli, com fa el model grec: difícilment és lliure quan el dona qui necessita la prestació i és revocable en qualsevol moment. Proposa una habilitació legal expressa, amb base en els articles 6.1.c i 6.1.e del Reglament general de protecció de dades (RGPD), un catàleg tancat de serveis proactius i garanties: tractaments limitats a actuacions favorables a la persona, control de l’automatització i dels perfils, traçabilitat dels accessos, pseudonimització i avaluació d’impacte prèvia. A Estònia, l’Administració ja envia e-ofertes automàtiques de prestacions familiars.
Detectar no és decidir. El sistema prepara l’expedient i avisa la persona pel canal que hagi triat; la resolució continua sent humana, amb explicabilitat, dret a revisió i auditoria contínua. I perquè una part dels més vulnerables no deixa rastre administratiu, la detecció per dades es complementa amb una via territorial: qualsevol contacte amb els serveis socials ha de revisar tot el catàleg de drets.
Avaluar per mesurar i publicar els resultats de forma oberta
Cap administració responsable d’una prestació té avui l’obligació de calcular i publicar el seu non take-up. El 64% de l’IMV i el 78% del CAPI no surten del sistema, sinó d’estudis externs, i l’informe en treu la conseqüència: sense una mesura pròpia, regular i pública, ningú no en respon i ningú no pot saber si les reformes funcionen. No és un problema només català: segons l’OCDE, només una de cada quatre administracions avalua sistemàticament els projectes de govern digital un cop implantats.
L’informe proposa fer-ho obligatori, amb una metodologia harmonitzada desenvolupada amb Ivàlua i l’Idescat i, si és possible, amb l’Agència Tributària, i publicar la sèrie i la bretxa acumulada com a indicador del conjunt del sistema. La mesura no s’ha de limitar als ajuts econòmics: ha d’abastar els serveis de la Cartera i la dependència, on el problema no és que no es demani, sinó el que triga a arribar. El juny de 2025 hi havia 77.745 persones en llista d’espera de dependència, i el temps mitjà era de 326 dies, davant dels 180 que fixa la llei.
Mesurar exigeix saber què hi ha. Per això demana un catàleg únic i obligatori, amb una fitxa normalitzada per prestació (qui l’ofereix, a qui s’adreça, quins requisits, quina quantia i durada), i un conjunt mínim bàsic de dades de serveis socials que incorpori l’activitat local, avui sense cap registre complet de la despesa municipal. Publicats de forma oberta, el catàleg i els indicadors permetrien a la ciutadania saber què pot demanar i quant triga, i a les administracions comparar-se amb una mateixa vara. És també una conseqüència del model compartit: la infraestructura que ja connecta les administracions és la que pot alimentar l’indicador, en lloc que cada ens es calculi el seu.
Informe: Comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació, S. (2026). “Sistema integrat de prestacions socials a Catalunya: diagnòstic i recomanacions“. Departament de Drets Socials i Inclusió.
