No es pot compartir, reutilitzar ni explotar allò que no es coneix ni es governa. En un moment en què tots els ens públics volen participar en l’economia de la dada, desplegar casos d’ús d’intel·ligència artificial o sumar-se als Espais de Dades europeus, el primer escaló continua sent el més difícil de pujar. I aquest primer escaló té un nom: la governança de les dades.
La temptació de connectar-ho tot, i perquè és un error
Quan una administració decideix obrir les seves dades o alimentar un catàleg corporatiu, la temptació és gran: connectar directament els sistemes transaccionals o els llacs de dades (datalakes) a un portal públic i deixar que el ciutadà, l’empresa o l’agent interessat se’n faci càrrec. Sembla ràpid, sembla eficient, sembla modern.
Però exposar dades en cru, sense una feina prèvia d’inventari, sanejament i enriquiment semàntic, és la recepta perfecta per a tres problemes que coneixem bé al sector públic: inconsistències que erosionen la confiança, riscos legals derivats d’una exposició indeguda de dades personals i, finalment, repositoris que ningú no consumeix perquè ningú no entén què hi ha a dins. Construir un ecosistema de dades interoperable no és un problema d’exportació tècnica, sinó un viatge estratègic que transforma el caos informacional en valor públic real.
Pensar en dominis, no en sistemes
El viatge comença, paradòxicament, allunyant-nos de la tecnologia. Abans d’escanejar bases de dades o desplegar eines, una organització ha d’entendre el seu paisatge informacional a través dels anomenats Dominis d’Informació: agrupacions de dades al voltant d’una àrea temàtica coherent i delimitada, com ara mobilitat, salut, educació, sostenibilitat o serveis socials.
Definir aquests dominis permet respondre la pregunta fonamental de tota governànça: qui ret comptes per aquesta informació? Quan la responsabilitat s’assigna a les àrees de negoci i no als departaments de TI, garantim que la governànça sobrevisqui als canvis organitzatius i a les inevitables migracions de sistemes. És el pas que ens permet trencar els silos i avançar cap a models de governànça federada, com els que proposa el paradigma Data Mesh.
L’inventari tècnic i el paper de la intel·ligència artificial
Amb el mapa de responsabilitats traçat, toca baixar a les trinxeres: l’inventari tècnic d’actius de dades. Sistemes, taules, fitxers, API, repositoris documentals. Fer aquesta feina manualment en una organització mitjanament complexa —i les administracions ho són— és inviable. L’automatització no és una opció, és una necessitat. Les eines d’autodescobriment (data crawlers) que es connecten a les bases de dades per extreure esquemes i metadades són imprescindibles per mantenir el registre viu.
Ara bé, aquí cal recordar una de les trampes més habituals del govern de la dada: la tecnologia és una condició necessària, però mai suficient. Comprar una plataforma de catàleg no equival a tenir governànça. Cal que els Data Stewards i els responsables de negoci aportin el context que cap eina pot inferir per si sola.
És justament en aquest punt on la intel·ligència artificial generativa està canviant les regles del joc. Allà on abans una persona havia de desxifrar què significava un camp tècnic opac, avui les eines assistides per IA analitzen estructures, dades d’exemple i documentació dispersa per proposar mapatges semàntics automàtics. La IA no només ajuda a construir glossaris de negoci, sinó que pot creuar la demanda dels consumidors amb l’inventari existent i suggerir quines combinacions d’actius tenen més potencial per convertir-se en productes de dades aptes per al consum.
De l’actiu cru al producte de dades
Tenir un inventari automatitzat i governat és una fita important, però l’inventari és una eina de consum intern. No tot el que inventariem mereix ser catalogat ni publicat. Cal un procés de selecció i disseny que transformi els actius en cru en autèntics productes de dades.
Un producte de dades es dissenya sempre pensant en qui el consumirà, i per això rarament serà una còpia exacta d’una taula. La seva creació és un exercici de curació: cal traduir el llenguatge tècnic a un vocabulari de negoci, vincular cada camp a un glossari corporatiu inequívoc, aplicar transformacions estructurals, agregar microdades per generar indicadors estadístics útils i, sovint, fusionar diversos actius per oferir un context complet.
Aquesta transformació no es pot deslligar de la privacitat des del disseny. Abans de qualsevol publicació és imperatiu aplicar Tècniques de Millora de la Privacitat (PET), com l’anonimització o la pseudonimització, per mitigar riscos ètics i legals. Només així obtenim un actiu estandarditzat, empaquetat amb seguretat i acompanyat de mètriques de qualitat i contractes d’ús clars.
DCAT-AP-ES: l’idioma comú per parlar amb el món
Un cop forjats els productes de dades, cal exposar-los. El catàleg de productes de dades és el servei habilitador, però si volem que el nostre catàleg no sigui una illa, ha de parlar un idioma universal. Aquí entra en joc l’adopció de DCAT-AP-ES i els seus derivats sectorials.
Aquest perfil d’aplicació, com a estàndard estructural per a les metadades, és el que garanteix la interoperabilitat. Permet descriure no només què conté el producte de dades, sinó qui l’edita, amb quina freqüència s’actualitza i sota quines llicències es distribueix (amb vocabularis com ODRL). Adoptar aquest estàndard és la porta d’entrada als Espais de Dades europeus. Un catàleg ben construït sobre aquesta base deixa de ser un simple cercador de fitxers per esdevenir el fonament de la confiança digital: habilita la identitat verificable, l’observabilitat i, en última instància, l’automatització de transaccions entre organitzacions.
Cap a la IA agèntica i els mercats de coneixement
El viatge no s’acaba amb la publicació. Les organitzacions que dominen aquesta cadena de producció estan posant les bases d’un futur immediat en què el catàleg evoluciona cap a un autèntic Knowledge Marketplace. En aquest escenari, els consumidors del nostre catàleg ja no seran només analistes humans: seran agents d’intel·ligència artificial i contractes intel·ligents capaços de localitzar informació en ecosistemes federats, entendre’n les restriccions legals, negociar-ne l’accés i compondre respostes complexes de manera autònoma i governada.
Per a l’administració pública, aquest horitzó no és ciència-ficció: és la conseqüència lògica d’haver fet bé la feina prèvia.
Conclusió: no hi ha dreceres
L’entusiasme per participar en els Espais de Dades, per compartir informació amb altres administracions o per desplegar casos d’ús d’IA avançada no pot fer-nos oblidar els fonaments. Saltar-se la fase de descobriment intern i de governànça és la manera més segura de construir silos insostenibles i exposar les nostres organitzacions a riscos legals i reputacionals.
L’automatització i la intel·ligència artificial ens ofereixen avui una drecera inestimable per governar els actius tècnics a una velocitat i escala impensables fa pocs anys. Però el salt de l’inventari tècnic al catàleg de negoci contínua exigint un enfocament centrat en l’usuari, rigor en el disseny dels productes i compromís amb els estàndards oberts.
La dada deixa de ser un passiu tècnic amagat en un servidor quan recorre el camí complet: domini → inventari → producte → catàleg → ecosistema. Només llavors es converteix en un actiu fiable, governable i preparat per connectar-se amb el món.
A l’AOC creiem que aquest és el camí que han de fer totes les administracions catalanes si volen ser actores —i no espectadores— de l’economia de la dada. I és un camí que no es pot fer en solitari: requereix estàndards comuns, infraestructures compartides i una visió de país que posi la governança de les dades al centre de la transformació digital del sector públic.
Així és com des de la Xarxa de Governs Locals Intel·ligents, ja estem treballant perquè aquest camí sigui assumible per a tots els ens locals, amb independència de la seva mida i capacitat tècnica. L’objectiu és posar a disposició del món local uns instruments mínims, comuns i reutilitzables per al govern de la dada: models de referència, criteris metodològics, vocabularis compartits, pautes per a l’inventari i la catalogació i serveis comuns que evitin que cada administració hagi de començar de zero. Per als ajuntaments, consells comarcals i ens dependents, aquest esforç compartit ha de significar menys incertesa, menys dispersió, menys dependència de solucions tancades i més capacitat real per transformar les seves dades en coneixement, millors serveis públics i polítiques més intel·ligents al servei de la ciutadania.
Nota: Aquest article s’inspira en l’article de Carlos Alonso Peña, Director de División a la Dirección General del Dato, publicat a Linkedin el maig de 2026 sota el títol «Del dato oculto al activo compartido: La ruta hacia los Productos de Datos».
